No abandonis... i aixeca't !!!

He penjat aquest vídeo perque hem sembla que ens ha de fer reflexionar. No té res a veure amb l'educació, però indirectament et fa plantejar una altra manera de viure i entendre el món que indirectament reflexa una pedagogia que hauriem d'aplicar en tots els moments i situacions que ens trobem en la vida quotidiana.

Hi ha moments en els quals penses que és impossible tirar endavant... L'altre dia un educador hem va dir que si acabo la carrera de pedagogia, moltes vegades em trobaré amb obstacles i la majoria d'elles seràn perquè en la meva feina donaré molt i no rebré res. Això em va fer pensar i veure la carrera des d'un altra punt de vista ja que fins fa ven poc no havia començat a veure els punts positius d'aquesta carrera. I després de veure que m'agradava... em diuen això.... Vaig pensar treure-li importància, però per molt que vulgui no deixo de pensar-hi.... Al veure aquest vídeo em vaig adonar que si vols aconseguir un objectiu, per molt que caiguis... sempre has de tornar-te a aixecar.

Només dir que no hem d'abandonar els objectius que ens plantejem i que encara que el recorregut sigui difícil i caiguem per al camí... hem de tenir forçes per aixecar-nos i mirar cap endavant...

Crec que pensar així és molt positiu i ens pot ajudar a resoldre molts problemes ja que encara que tot sigui "negre" et dona una millor perspectiva dels problemes que t'envolten....

Aturem les classes per crear espais de reflexió

Crec que som un grup molt poc implicat. No dic això perquè m'he mogut molt o perquè sigui diferent de la resta ja que també crec que no he fet res per canviar la nostra actitud. Només dic això perquè crec que fa pena el fet de que teniem una gran oportunitat per treballa en equip, coordinar-nos, conèixer-nos millor, CONÈIXER BOLONYA I LA SITUACIÓ EN LA QUL ENS TROBAREM EN EL DIA DE DEMÀ!



Estem fent pedagogia companys, i crec que hauia de ser impressindible que ens centem amb el que ens afecta, que ens movilitzem i sobretot, que tinguem una certa capacitat crítica per defensar i estar a favor o en contra de diferents teories i mètodes en concret.

Fa dos dies sentia certs rumors que no estavem informats, que no sabiem res de Bolonya, que ens faltava informació, etc, etc, etc. i ara que tnim la oportunitat de fer-ho, ens tanquem en banda i passem de tot... No vull que em veieu radical però veig que si no és el professor que ens motiva o ens organitza (com és el cas d'aquesta assignatura amb l'Enric Prats) no movem un dit per implicar-nos, buscar informació, o siplement coordinar-nos i treballar amb equip per treballar millor, més ràpid i ampliar el nostre coneixment...

He sentit a dir que "si vull ja tinc prou informació" però em sabrieu contestar totes les preguntes que ens hem plantejat sobre Bolonya? Jo no, i per què? Perque ens ha faltat això, vam acordar que faríem assemblees, que cadascú diria la seva i que al final arribariem a alguna conclusió...

També em puc situar des del punt de vista de la gent que vol fer classe i que considera que el fet de buscar informació és problema nostra, i us entenc, sé que hi ha feina de totes les assignatures i molt temari per fer, que hem pagat una matrícula, que farem examens... Però el que tractem també és contingut, el Plà Bolonya entre dins del nostre plà d'estudis! I ara mes´que mai és quan hauriem de saber com ens afectarà i quins efectes positius i negatius tindrà sobre nosaltres, la nostra carrera i el nostre futur...

No vull posar-me en contra de ningú i respecto els punts de vista de tothom, però el que m'agradaria deixar clar és que personalment no m'agrada ser passiva i deixar-me portar per la corrent i que per tant, m'hagués agradat continuar amb les assembles per després poder tenir un punt de vista més crític sobre la nostra realitat...

També entenc que fa "molt pal" parlar contínuament sobre el mateix ja que al final es fa molt pesat i molt repetitiu, però si en realitat aquest tema ens interessa, crec que hi ha prous punts difernts per veure que no sempre és el mateix i que hi ha molt per saber.

punt de vista

En cierta ocasión se quejaba un discípulo a su Maestro:

- "Siempre nos cuentas historias, pero nunca nos revelas su significado".

El Maestro replicó:

- "¿Te gustaría que alguien te ofreciera una fruta y la masticara antes dedártela?"

Nadie puede descubrir tu propio significado en tu lugar. Ni siquiera el Maestro.

(Tony de Melo, El Canto del Pájaro)


CONCLUSIÓ:

Hem de tenir capacitat crítica, no hem de deixar que ens "masteguin la fruita" abans de donar-nos-la.

CARTA D'UN FILL A TOTS ELS PARES

No em donis tot el que et demano.

De vegades només demano per veure tot el que puc aconseguir.

-

No em cridis.

Et respecto menys quan ho fas; m'ensenyes a cridar a mi també.

I jo no vull fer-ho.

-

No em donis sempre ordres.

Si en comptes d'ordres, de vegades demanessis les coses,

jo ho faria més ràpid i amb més afany.

-

Compleix les promeses, bones i dolentes.

Si em promets un premi, dóna-me'l;

però també si és un càstig.

-

No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana.

Si tu em fas sentir millor que els altres, aglú patirà;

i si em fas sentir pitjor, seré jo qui pateixi.

-

No canvïs dopinió tan sovint sobre el que he de fer.

Decideix i no canviï aquesta decisió.

Deixa valer-me per mi mateix.

Si tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.

-

No diguis mentides davant meu,

ni em demanis que ho faci per tu,

encara que sigui per treure't d'un entrebanc.

Em fas sentir malament i em fas perdre la fe en el que em dius.

-

Quan jo faig alguna cosa dolenta,

no m'exigeixis que et digui per què ho he fet.

A vegades ni jo mateix ho sé.

-

Quan estàs equivocat en alguna cosa, no ho neguis i creixerà l'opinió que jo tinc de tu,

i així m'ensenyaràs a no negar les meves equivocacions també.

-

Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb les que tractes als teus amics.

Perquè siguem familiars no vol dir que no podem ser amics també.

-

No em diguis que faci una cosa que tu no la fas.

Jo aprendré el que tu facis, encara que no ho diguis.

Però mai faré el que tu diguis i no facis.

-

Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis

"no tinc temps per bajanades" o

"això no té cap importància".

Mira de comprendre'm i ajudar-me.

-

I estima'm i digues-m'ho.

A mi m'agrada escoltar com ho dius,

encara que no creguis necessari dir-m'ho...

-

Aquesta carta ens hauria de fer reflexionar. No només als pares sinó també als educadors. M'agradaria fer un avanç al meu comentari sobre els tres videos...

-

Penso que és molt important la relació entre pares i fills i tot i que actualment cada vegada més es perdi el nexe i la unió entre la família, encara continua sent un punt clau en la nostra vida més personal i en el nostre desenvolupament (del caràcter...)

-

Comparant el video de l'anunci amb una frase del nen... (No em diguis que faci una cosa que tu no la fas. Jo aprendre el que tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré el que tu diguis i no facis) podem veure clarament la influència dels actes dels adults, dels educadors, dels pares... en els actes dels fills...

Película: ¿quien quiere ser millonario?

Ahir al vespre vaig estar mirant una pel·licula titulada ¿quien quiere ser millonario? Amb només veure el títol i la portada de la pel·lícula vaig pensar que seria "una merda" i que m'acabaria dormint o passant del seu argument. El que em va sorprenre és que no va ser així. US LA RECOMANO! és interessant veure com una persona analfabeta i que mai ha rebut cap tipus d'educació formal pugui arribar a guanyar un concurs de televisió on "teòricament" es necessita gran coneixement per arribar a la pregunta final. Per aquesta raó, en la pel·lícula es pot veure com els policies agafen al concursant perque creuen que una persona del carrer (un don nadie) no pot guanyar aquest concurs. Sé que és una pel·lícula i no crec que es basi amb una hitoria real, però m'ha fet veure que el fet de viatjar i veure món per tú mateix pot ser igual o millor que rebre una educació en una escola o tenir diners per pagar una acadèmia.


Aquesta pel·lícula a part de veure com el jove concursa també podem veure unes imatges espectaculars centrades a l'India i que arriben al cor de tothom.


aquí us adjunto la pàgina on podeu veure el trailer i informació sobre la peli. En seriu, a mi m'ha agradat moltíssim!


http://www.kane3.es/cine/slumdog-millionaire-quien-quiere-ser-millonario.php

mireu el link i em dieu que us ha semblat!!

Com deia en el comentari del nostre company Manel, al tractar-se d'una pel·licula rodada directament de l'Índia, jo encara em pregunto quins efectes psicològics pot tenir en un nen el canvi tan brutal de viure "entremig de merda", pobresa, etc. a estar entremig de la nostra realitat... Per això us proposo que mireu aquestes pàgines que ens expliquen més o menys els efectes negatius i els interessos polítics i econòmics que ha tingut la realització d'aquesta peli.

http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/699/1236466810.html

http://www.elespectador.com/entretenimiento/arteygente/gente/articulo124005-ninos-de-slumdog-millionaire-de-nuevo-su-realidad

Aquí teniu més o menys un resum de la vida d'alguns dels protagonistes... tela...

RUBINA ALI: Abandonada... La pequeña vivía en uno de los poblados de chabolas de Bombay. Su madre la abandonó para vivir «con alguien muy rico» en uno de esos rascacielos que por la noche se iluminan. Nunca pensó en ser actriz pero, cuando un amigo del barrio que estaba reclutando niños para que acudieran al «casting de los ingleses» le propuso que probara suerte, pensó que sería una idea divertida. Los 800 euros que recibió por su trabajo sirvieron para costear los medicamentos que su enfermo padre no había podido permitirse.La familia pensó que no había por qué pedir más por algo que había sido entretenido ya que ella probablemente no llegaría jamás a ninguna parte.Estrés... Su triunfo llegó nada menos que al teatro Kodak de Hollywood. La pequeña Rubina se lo pasó en grande en su periplo norteamericano: lució un vestido rosa hecho en seda, visitó Disneylandia y se enteró de que el gobierno de su región natal le había prometido un piso a su familia. Gracias al repentino interés de los políticos por sus condiciones de vida, la madre biológica de Rubina, fue a buscar a su hija al aeropuerto con una banda de música. De vuelta en casa, la rocambolesca aparición de la mujer que la abandonó años atrás dejó a Rubina en estado de shock (presenció cómo la señora que la trajo al mundo y la señora que la crio se peleaban a tortazos delante de los fotógrafos). Sobre todo, porque le exigió «que comparta su buena suerte con ella y con su otra familia». Actualmente, está enferma. Los doctores hablan de estrés y una afección psicosomática. Parece que las ofertas que ha recibido para actuar en películas de Bollywood -y convertirse en la Shirley Temple india- tendrán que esperar. Como la Latika de la película, la pequeña de la vida real es una niña asustada.

AZHARUDDIN ISMAIL: Chabolista... Nació en una choza de hojalata, de esas que las autoridades suelen derribar cada cierto tiempo. Sus planes de futuro no iban más allá del próximo plato de comida. En su mundo, la gente mayor se dividía entre los que le ignoraban y los que le maltrataban. El equipo de «Slumdog » llegó al poblado de Azharuddin en busca de «un diamante en bruto» y lo encontraron. Cuando no estaba actuando, se dedicaba a parlotear con los miembros del equipo o a comer los dulces que le regalaban sus nuevos amigos.Deseaba cualquier cosa menos volver a casa. Para él era mejor el cine a la realidad. Ni el chaval ni su madre saben a dónde ha ido a parar el dinero que la gente de la película jura y perjura haberles entregado.Sigue pobre... Cualquiera que fuese la cantidad que le pagaran, hizo que el inspector de policía del distrito les hostigase a diario exigiéndoles el dinero. El niño tuvo que desaparecer durante unos días, temiendo su secuestro. Cuando se acercaba la noche de los Oscar, su madre dijo que prefería el dinero de los billetes de avión y, hasta el último momento, no cambió de decisión. Ante esta situación, Danny Boyle decidió dejar de pasar dinero a la familia y abrir un fondo fiduciario para que el día de mañana pueda estudiar sin problemas. También ha contratado al conductor de un motocarro para que acompañe a Azharuddin todos los días a la escuela -y le obligue a ir si es preciso- hasta que cumpla los 16 años. De momento, para el precoz actor todo ha acabado con una bofetada. La que le dio su padre en cuanto regresó de Los Angeles. Le pidió que atendiera a unos periodistas que le esperaban en la puerta y se negó. «Estoy cansado, papá», le dijo.La mano callosa del padre le recordó de dónde había salido y dónde sigue estando. Azharuddin Mohammed Ismail es, aún hoy, un niño pobre.

DEVESH PATEL: Delgaducho... Era apocado y larguirucho. Su aspecto le valió para adjudicarse un papel al que optaban, recuerda Danny Boyle, «tipos demasiado guapos y demasiado musculosos». A su lado, Patel tenía perfectamente la pinta de perdedor que la historia requería.Los orígenes indios de este londinense que vio el Taj Mahal por primera vez durante el rodaje se pierden hace dos generaciones.Sus padres nacieron en Kenia y emigraron al Reino Unido, donde Dev adquirió el afectado acento «british» que tanto han criticado los espectadores indios. Para mejorar su físico, Devesh aprendió artes marciales, algo que encajaba perfectamente con su personalidad reservada. Llegó a competir a nivel internacional. Su mayor triunfo fue ganar una medalla de bronce en un campeonato juvenil en Dublín.Con Sharon Stone... Patel ha pasado de ser un chico sin muchas dotes sociales a frecuentar fiestas que chorrean glamour. En el corto período de tiempo que Patel lleva instalado en Hollywood ya se le han adjudicado algunos flirteos más o menos serios.Sharon Stone y sobre todo su compañera de reparto, Freida Pinto, han sido vistas colgadas de su brazo. El sigue asegurando que uno de sus pasatiempos favoritos es escuchar música mientras juega con el ordenador, pero cuesta creer algo así cuando el que lo dice lleva un esmoquin de diseño y tiene una limusina esperando en la puerta. Para no tener que confiar tanto en la suerte como su personaje en la película, Patel ha contratado los servicios de un agente en la Meca del Cine que le ha conseguido un papel en la próxima producción del director de El sexto sentido, Michael Night Shyamalan (de orígen indio también). Si tiene o no madera de protagonista, el tiempo lo dirá, pero no cabe duda de que algo de la buena estrella del Jamal Malik de Slumdog se le ha pegado.

FREIDA PINTO: Modelo de segunda... Era una habitual de los «casting» de modelos para anuncios de revistas, spots, extras de películas, lo que fuera. Pero no la escogían. Llegó a pensar que alguien como ella nunca triunfaría en la India. Sólo su novio confiaba en sus posibilidades.Como empleado de una empresa de marketing, se esforzaba en hallar oportunidades para su chica y cuando la veía muy desanimada, salían juntos a bailar salsa. Su sueño era llegar a participar algún día en el concurso de Miss India, pero a sus 24 años era un sueño cada vez más difícil. Cuando fue seleccionada para ser la heroína que encandila a Jamal, su mayor obsesión fue no desentonar entre aquel grupo de extranjeros con mucho mundo y quedar como una mojigata.Portada de «Vogue»... Apenas tuvo éxito, dejó a su fiel novio.Se puso en manos de un estilista, que le cobra en un mes más de lo que Pinto ganaba en un año. En una rueda de prensa celebrada en Nueva York, donde ahora vive («me siento como en casa»), Freida aseguró que su compromiso con el novio publicista de Bombay nunca fue nada serio, y retó a la prensa india a demostrar que estaban prometidos, como se había publicado. Al día siguiente, las portadas de la supuesta fiesta de compromiso donde aparecían Freida y su chico melosamente abrazados cortando una enorme tarta hicieron que la joven vetara «de por vida» a todos los medios de su país.¿Y en cuanto al chico? «Era una rémora en mi carrera». Woody Allen se ha fijado en ella para su próximo filme, en el que también trabajará Antonio Banderas. La modosita Freida de antaño ha pasado a la historia y ha dado paso a explosivas portadas en Maxim, Vogue, Cosmopolitan y Vanity Fair. Asegura que nunca pasará por el quirófano y que en realidad no ha cambiado su personalidad.

Comentari d'un reportatge

(SI CLIQUEU EL TÍTOL HI HA MÉS INFORMACIÓ SOBRE EL REPORTATGE)

“els nens són jutges dels nostres actes i nosaltres els responsables de que siguin com son”

Ara mateix acabo de veure un reportatge de TV3 centrat en un barri de les afores de Barcelona, el barri de les Cases Barates del Bon Pastor. El reportatge ens mostrava una població gitana i immigrant que vivia en molt males condicions, en cases gairebé en ruïnes (fins fa ven poc no s’han començat a plantejar algun canvi) i com era d’esperar, el centre de secundària estava igual o en pitjors condicions. Per tant, podem dir que el reportatge ens mostra com l’institut i l’educació que reben els alumnes que es troben en molt males condicions escolars, econòmiques i socials.

Hi ha diferents punts que m’han cridat l’atenció però generalment penso: Si els joves creixen en aquest ambient, rodejats de robatoris i violència, com volem que un futur actuïn correctament? Si a part del barri i l’entorn on es mouen els alumnes, l’institut també està en molt males condicions, també influeix en el rendiment i la motivació dels alumnes?(En aquest cas, els lavabos del centre no es podien fer servir, el sostre queia a trossos...) Com deia una mare als professors: el meu fill ha pegat a aquella noia perquè va veure com el meu company em pegava a mi. El noi ha actuat influenciat per la reacció del company envers la mare i per aquesta raó, com que a casa ha vist que “és normal” doncs ell ho fa. Aquesta reacció i l’actitud que ha tingut la mare davant dels professors, m’ha fet veure que els pares i l’entorn el qual creixes són un punt clau alhora d’adquirir unes actituds, formar el caràcter i la personalitat...

Un altre punt que m’ha cridat l’atenció és quan parlaven els nois sobre l’escola. Un jove deia que li agradava anar a l’escola però el que passava és que era molt avorrida i no podia parar atenció durant tota la classe. Aquest fet i aquest comentari també m’han fet veure com moltes vegades, a mesura que anem creixent anem adoptant certs habits i costums que permeten que ens decantem cap a una cosa o una altra. En aquest cas, el noi no era capaç d’escoltar al professor durant una hora seguida de manera que arribava un punt el qual no podia parar atenció i es dedicava a parlar o a molestar als companys.

Un altre noi volia tornar a l’escola perquè havia anat a treballar però volia treure’s el graduat. Abans d’entrar però, havia de firmar uns papers conforme: no robaria, no tiraria pedres als professors, no s’escaparia... Aquestes actituds, com he dit anteriorment, per a ells “son normals” ja que és el que veuen cada dia i estan acostumats a fer-ho. El narrador que explicava la historia ha parlat de la influència dels medis de comunicació, deia que sempre surten gitanos o immigrants que roben o que actuen malament, de manera que això també els influeix i que arriben a pensar que són d’aquesta manera i que estan destinats a actuar d’aquesta així.

Un aspecte molt important que també he trobat molt interessant és que aquest sector de la població és MOLT creient, són totalment religiosos i cristians i moltes vegades s’ajunten i resen o fan celebracions relacionades amb la religió. Al veure això s’ha pogut veure molt bé el contrast entre el fet de ser religiós (predicar les bones actituds) i l’actitud d’aquestes persones. He reflexionat i he vist que pots ser molt religiós i creure amb el Déu que vulguis però el teu entorn continuarà influint-te en els teus valors morals i en la teva manera d’actuar.

També ha sortit un cas d’una noia que estava molt contenta perquè havia trobat feina. La feina d’escombrar els carrers. Aquesta feina poques vegades és agradable de fer i que per tant, al veure aquesta noia tant contenta al tenir-la s’ha pogut veure que vista la situació de cada ú, tothom és capaç de fer qualsevol feina per a cobrar a final de mes.

Bé, aquests són alguns dels molts casos que m’han cridat l’atenció i que m’han fet veure, una vegada més, en LA MALA SITUACIÓ en la qual ens trobem. Aquest barri té l’esperança que tot canviarà en un futur i esperem que sigui així. El que no entenc i em costa de creure és com un barri DE BARCELONA, una gran ciutat coneguda mundialment, pugui arribar a tenir sectors de la població que visqui en aquestes condicions. Tots som persones i el fet que siguin pobres, immigrants o gitanos no és la raó perquè rebin aquest tipus d’educació i s’hagin de veure com en un tercer mon a dintre de Barcelona.

Reportatge 30 minuts

Diumenge 8 de març

El reportatge d'aquesta setmana segueix el dia a dia d'un institut situat en un dels barris més aïllats i desconeguts de Barcelona, les Cases Barates del Bon Pastor. Un centre que se sent tan abandonat com fins fa molt poc ho estava el barri i on s'ha trencat qualsevol equilibri: l'alumnat és pràcticament en la seva totalitat gitano i immigrant, i especialment els que tenen les situacions socials i escolars més precàries.

Els protagonistes del reportatge són nois d'entre 12 i 16 anys d'aquest centre, el SES Cristòfol Colom. A través d'ells es va perfilant una realitat desconeguda a la majoria dels instituts de Barcelona: alumnes que arriben a l'ensenyament secundari sense saber llegir, xifres d'absentisme de més del 30 per cent, col·lapse dels serveis socials per atendre les situacions més delicades... I els protagonistes són també els professors i el seu afany contra corrent per normalitzar un centre que tot el barri veu com un gueto i del qual la població normalitzada

fuig.

Els alumnes del Cristòfol Colom viuen majoritàriament allà mateix, a les Cases Barates del Bon Pastor, just al límit de la ciutat, rodejades de polígons industrials i desconegudes per bona part dels barcelonins. Uns habitatges minúsculs, construïts el 1929 per allotjar –i amagar- la població barraquista de la muntanya de Montjuïc. Així se senten també ells, en un món petit, aïllats i marginats.

D'aquí a molt poc, el barri de les Cases Barates del Bon Pastor haurà desaparegut. Les cases estan en procés d'enderrocament, seguint el camí de les que també hi havia al Baró de Viver i les d'Eduard Aunós, i els seus veïns optaran a pisos nous, tancant així una etapa de la història de Barcelona. A això, s'hi afegirà la llargament esperada arribada del metro i la futura estació de l'AVE de la Sagrera, que col·locarà el Bon Pastor en el lloc que li correspon en el mapa de la ciutat.

Historia d'un nen discapacitat

En un sopar de recaptació de fons per a una escola que atén a nins amb discapacitats d'aprenentatge, el pare d'un dels estudiants va pronunciar un discurs que mai serà oblidat per tots els que van assistir. Després d'exalçar l'escola i el seu dedicat personal, va fer una pregunta: 'Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Shay, no pot aprendre coses que els altres nens fan. Ell no pot comprendre les coses com altres nens ho fan. On és l'ordre natural de les coses al meu fill?' L'audiència va quedar en silenci davant la pregunta. El pare va continuar. 'Crec que quan un nin com en Shay, que era mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la forma en què altres persones tracten a aquest nin'. Després va contar la següent història: En Shay i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nens, en Shay ho sabia, estaven jugant a beisbol. En Shay va preguntar, 'Creus que em deixaran jugar? ' Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com en Shay en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al meu fill se'l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i les seves mancances. Em vaig acostar a un dels nins en el camp i li vaig preguntar (no esperant treure'n gaire) si en Shay podria jugar. El nin va mirar al seu voltant per orientar-se i va dir: 'Estem perdent per sis carreres i el joc es troba en la vuitena entrada. Crec que pot estar en el nostre equip i provarem de posar-lo en el bat a la novena entrada '. Shay es va moure cap al banc de l'equip i, amb un gran somriure, es posà una camisa de l'equip. Jo mirava amb una petita llàgrima als ulls i amb la calor en el meu cor. Els nins s'adonaren de la meva alegria de veure el meu fill acceptat. Al final de la vuitena entrada, l'equip de Shay va anotar unes carreres, però encara anava darrere per tres. Al principi de la novena entrada, Shay es va posar un guant i va jugar al camp dret. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se'l veia extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un somriure d'orella a orella quan jo el saludava des de les grades. Al final de la novena entrada, l'equip de Shay va anotar de nou. Ara, amb dos fores i les bases carregades, la possible cursa guanyadora era a base, i en Shay era el següent en el bat. En aquesta conjuntura, deixarien que Shay colpejàs regalant així la seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, donaren el bat al Shay. Tothom sabia que era impossible que colpejàs, perquè Shay tan sols no sabia com sostenir el bat correctament, i molt menys connectar amb la pilota. Tanmateix, així com Shay s'anava acostant a la base, el llançador, reconeixent que l'altre equip posava de banda el guanyar per aquest moment en la vida de Shay, es va moure endavant uns pocs passos per llançar la pilota suaument per tal de que Shay pogués almenys fer contacte. El primer llançament va arribar, i Shay va colpejar de forma maldestra i fallà. El llançador va tornar a aproximar-se unes passes endavant per tornar a tirar la bola suaument cap a Shay. Així com la pilota arribà, Shay colpejà fluix pel terra i dret al llançador. El joc ara ja seria acabat. El llançador va recollir la pilota i fàcilment podria haver-la llançat a la primera base. Shay hauria estat fora, i això seria el final del joc. En canvi, el pitcher va llençar la pilota per damunt del cap del primera base, fora de l'abast de tots els companys. Tot el món de les grades i tots dos equips van començar a cridar: 'Shay, corre a la primera! Corre a la primera! ' Shay mai en la seva vida havia corregut una distància tan llarga, però va arribar a la primera base. Arribà apressat a la base,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat. Tots cridaren, 'Corre a la segona, corre a la segona!' Agafant alè, Shay amb gran dificultat partí cap a la segona, lluitant emocionat per arribar a la base. En el moment que Shay es girava cap a la segona base,el jugador de la dreta tenia la pilota, era el més petit de tots, que ara tenia la seva primera oportunitat de ser l'heroi del seu equip. Podria haver llançat la bola a la segona base per a guanyar, però va entendre las intencions del llançador per la qual cosa, també, intencionadament va llençar la pilota alta i molt més amunt del cap del jugador de la tercera base. Shay va córrer cap a la tercera base delirant, al temps que els corredors de davant seu voltaven les bases cap a casa. Tots estaven cridant, 'Shay, Shay, Shay, all the way Shay' Shay va arribar a la tercera base, perquè el seu contrincant va córrer a ajudar-lo fent-lo girar en la direcció de la tercera base, i li va cridar, 'Corre a la tercera! Shay, Corre a la tercera! Així que en Shay voltà la tercera, els nins d'ambdós equips, i els espectadors, tots de peu cridaven: 'Shay, ves a casa! Ves a casa! ' Shay va anar a casa, trepitjà el sòl de casa, i va ser aclamat com l'heroi que va colpejar el Grand Slam i va guanyar el joc del seu equip. 'Aquest dia', va dir el pare suaument amb llàgrimes rodant ara pel seu rostre, 'els nois d'ambdós equips van contribuir a dur un tros de veritable amor i humanitat en aquest món ». Shay no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern, sense oblidar mai que havia estat l'heroi. Em va fer tan feliç, el retorn a casa i veure a la seva mare plena de llàgrimes abraçant el seu petit heroi del dia!

Un home savi va dir una vegada: tota societat és jutjada per com tracta als seus menys afortunats d'entre ells.

Els nens que jugaven a beisbol podrien haver dit NO i continuar jugant tranquil·lament, preocupant-se pel fet de guanyar abans que els sentiments d’algú. Si haguessin reaccionat així una persona adulta ho hagués acceptat amb total normalitat excusant-se dient: “només són nens”, però penso que no ho hem de veure d’aquesta manera. Des que som petits ens han d’ensenyar els diferents valors morals que s’han de tenir per conviure sense conflictes amb la societat del nostre entorn.
Després d’haver llegit l’article sobre la moral i aquesta historieta d’aquest nen discapacitat, he pogut arribar a la conclusió que els valors morals no els hem de veure com una assignatura pendent, com millorar l’anglès o les matemàtiques sinó que el que s’ha de fer és veure que aquests valors morals els anem adquirint des que som petits de manera que si els aprenem i ens els ensenyen bé, en un futur sabrem actuar d’una manera correcte conforme el que ens han ensenyat anteriorment.
Si sortim al carrer i observem la conducta dels nens, podem veure que hi ha moments que les seves paraules poden ser tant reals, tant sinceres i innocents que moltes vegades poden fer molt de mal. Fins a una certa edat no tenim la capacitat de veure si el què diem està ben dit o no, ho diem i ja està. Això ho dic perquè el cas d'aquesta historia és que aquells nens que jugaven no van rebutjar la presència del noi discapacitat ni van tenir cap reacció de discriminació envers a algú “diferent” sinó que van adaptar el joc a les condicions en la qual es trobaven i entre tots van fer possible que per uns moments el nen es sentís acollit. Van decidir deixar de banda per un moment la competitivitat per mirar de satisfer l’esperança del pare i la il·lusió d'un fill acostumat a ser rebutjat pel seu entorn.
Tot i que aquell mateix any el nen va morir, gràcies a la conducta d’aquells nois Shay va poder jugar com els altres nens i sentir que formava part de l’equip i que estava recolzat per tothom.
Com he dit anteriorment, penso que aprendre certs valors morals és el fet de conviure amb el teu entorn. La paraula respecte, igualtat, amor, solidaritat, odi, enveja... són conceptes que inconscientment anem formant amb el pas del temps i que si des de ven petit aprens a distingir quines son les millors conductes en un futur podràs transmetre-les als teus fills i descendents.